escultura social
pol fernàndez torres i laura delgado hinarejos
LES OBRES
Un recull de les obre més característiques o interessants del moviment.
Eurasia: Simfonia Siberiana (1963)
Aquesta va ser la primera acció de Beuys dins el context de Fluxus, que va consistir en tocar la seva Simfonia Siberiana en un piano preparat, que després s'anava fonent amb una peça d'Erik Satie. Sobre el piano tres branques enganxades amb fang funcionaven a manera d'antenes. En la banda oposada de la cambra, una llebre morta amb pals a les seves extremitats a manera de titella descansava sobre una pissarra. Un cable unia a la llebre amb el piano. Una línia de guix dibuixada a terra dividia a pissarra del piano. Dos triangles, un greix i l'altre de feltre es recolzaven en la pissarra. Després de la peça de Satie, sobre la pissarra Beuys va dibuixar una Creu partida en la seva meitat, l'angle que formava l'àpex de tots dos triangles (32º i 21º), la màxima temperatura que suporta el cos humà (42º) i la paraula EURASIA. Carregant a la llebre va transitar des de l'pissarra fins al piano una i altra vegada, finalment arrencant el cor de la llebre. L'acció buscava trencar les fronteres entre Europa i Àsia, Orient i Occident, entre la intuïció i la raó. La creu partida simbolitzava per Beuys l'estrip d'aquest divorci geogràfic-mental. Peo la creu té una doble funció per Beuys, d'una banda com a símbol de Crist, d'altra banda com a símbol de la Creu Roja (la sanació).
En aquesta acció Beuys reuneix diverses figures que transiten tota la seva obra: el xaman que entra en contacte amb el animal per un acte de curació, el nòmada o pelegrí que creua les fronteres mentals, que trenca vores. La llebre és per Beuys un signe del femení, del que lunar, l'intuïtiu, però també de la velocitat i el canvi. La llebre morta és signe de regeneració. El greix i el feltre, dos elements que es transformen en el seu propi segell (al costat de la creu i la rosa). El greix és el permeable a la temperatura, allò que passa d'estats de dissolució i solidificació depenent de l'energia tèrmica que rebi, és el mòbil. No obstant això el greix ja és energia en si mateixa, és la principal reserva d'energia de tot animal viu. El feltre és allò que aïlla i reté la calor, que conserva l'energia. El greix invoca i el feltre proscriu. La calor és signe de vida, d'esperit. Finalment la pissarra, que col·loca a Beuys en el lloc de docent, ja que des de la definició estesa de l'art, la docència és art i l'ensenyament lliure és condició necessària per a la llibertat mental de cada persona.
Com explicar els quadres a una llebre morta (1965)
"Una llebre pot comprendre molt més que un home amb el seu obstinat racionalisme". En la seva acció de 1965 a la galeria Schmela de Düsseldorf, Beuys es presenta amb la seva cara i cap cobert de mel i pols d'or. Sota el seu peu dret una placa metàl·lica lligada al seu sabata, sota el seu peu esquerre un patí de feltre, a les mans una llebre morta. L'acció dura tres hores, en la seva primera part Beuys recorre la galeria explicant, de manera inaudible per al públic, cada un dels quadres a la llebre morta. Mentre explica cada quadre, l'artista fa que la llebre el toqui amb les seves potes. El públic contempla l'acció des d'una finestra i una porta de vidre. Només un cop finalitzada aquesta primera part el públic era admès i Beuys continuava la seva explicació, però ja assegut en una cadira. La llebre, símbol tant lunar com de fertilitat terrestre, és sempre en l'obra de Beuys un signe de la inspiració, la intuïció. La llebre, en tant que terràqüia, habitant de les coves subterrànies, invoca una calor diferent al solar, la pròpia calor terrestre, el foc intern. El metall adossat al peu dret de Beuys és receptor d'aquest calor que arriba des de baix. El feltre al peu esquerre, aïllant, simbòlicament impedeix la seva fugida. La mel i l'or, dos signes alquimics de la saviesa, li donen el caràcter d'iniciador en aquesta cerimònia. I, com va saber dir Beuys: "Si col·loco mel i or en el meu cap, s'infereix que estic fent alguna cosa relatiu al pensar".
Infiltració homogènia per a piano de cua: el gran compositor contemporani és el nen de la Talidomida (1966)
En aquesta instal·lació, Beuys donava corda a un ànec de joguina que estava lligat a un piano completament cobert de feltre i amb una creu vermella brodada en un dels seus costats. La Talidomida era un fàrmac introduït per primera vegada a Alemanya el 25 de Desembre de 1956 i que es va continuar usant fins 1963. Receptat com antivomitiu i sedant, el seu efecte secundari era que els nens tant de pares com mares que prenguessin el fàrmac naixien amb braços atrofiats (o directament sense braços) i, circumstancialment, sense orelles. Tot i que aquests efectes van ser aviat donats a conèixer, el fàrmac es va utilitzar al llarg de 9 anys, durant els quals van seguir naixent nens deformes. Seguidament, l'acció continua només amb el piano, ja sense l'ànec lligat que roman com a peça autònoma de l'acció mateixa. El piano es troba incapacitat d'emetre sons, era la simfonia per a una generació que havia produït, despreocupadament, nens deformes. Beuys sotmet al piano (a l'home) a un procés d'introspecció, de curació interior mitjançant la calor (calcinació: primer pas per a la transmutació alquímica). La seva idea és que una societat d'individus malalts produeix nous individus malalts. La creu vermella, símbol crístic de sanació, és simultàniament un símbol de la terra i la divisió de la matèria en quatre elements (perfectament intercanviable amb la llebre morta dins de la simbologia pròpia de Beuys). La peça remet també a una altra idea que fascinava Beuys, el silenci.
Coyote, I like America and America likes me. (1974)
Aquest ha estat el performance més conegut de l'artista, en el qual va conviure amb un coiot en una galeria de Nova York durant quatre dies, encara que només van ser tres els que va passar en companyia del coiot, Beuys embolicat en un cobertor de feltre sense mirar a l'exterior, com una expressió de la seu repudi a la política bel·licista de la Casa Blanca. Cada dia realitza una sèrie de rituals que inclouen converses amb l'animal i l'oferiment de diversos objectes com tela de feltre, guants, llanterna i un bastó. Aquesta convivència li va oferir a l'artista el poder de travessar, mitjançant una acció simbòlica, el "buit" d'una cultura. La confrontació entre Beuys i el coiot simbolitzen la reconciliació entre cultura i natura, mentre que els udols del coiot representen una trobada de cultures: el trauma del conflicte americà amb l'indi. Durant dies, Beuys, que assumeix el paper de xaman activista amb potestat de guarir i salvar a una societat que ell considerava morta, ronda sobre la culpabilitat injustificada de l'indi sorgida de la matança d'aquest. L'indi havia de ser exterminat no per prendre-li les seves terres, sinó per tenir una experiència més àmplia de la llibertat. L'indi vivia tan lliure com el coiot o el búfal, per la qual cosa oprimir al nadiu significar "esbocinar" a la bandera de llibertat que la societat nord-americana deia representar. La llibertat és per a Beuys un dels motors essencials en l'ésser humà; creia que la persona havia de perseguir la seva pròpia visió i inspiració.